Quantes vegades ens hem fet aquesta pregunta? Són moltes les hores que hem
passat xerrant mentre preníem una tassa d’aquesta beguda a la que tu n’estàs
tant enganxada. Entre glop i glop ens anàvem contant les nostres vivències, les
coses del dia a dia, els nostres plans... I el cert és que, sobre això últim,
cada cop que ens veiem eren diferents. No tant els meus com els teus, però. Em sorprenies
amb cada objectiu que et marcaves com a meta.
Recordo especialment un cafè que vam fer a un bar on no havíem anat mai
abans i on vam parlar de quelcom que, per lo que he vist, ha tingut
conseqüències. El temps dirà, però, si val la pena, tot i que, de ben segur,
que anirà fantàstic.
El dia en que marxaves s’anava apropant i, com no, no podíem passar per alt
l’últim “coffee”. Aquesta vegada, com que l’ocasió s’ho mereixia, va ser amb
dinar inclòs.
Després d’aquest dinar, quan marxava cap a casa pensava en tot lo que m’havies
contat. Reflexionava sobre les teves ganes de viure aquesta experiència, de
superar un nou repte, de trobar-te a tu mateixa en aquest camí...
També vaig tenir temps de pensar en el comiat que ens vam fer a la boca del
metro. Vaig tenir la sensació que va ser com si res, com si ens tornaríem a
veure en dos setmanes. Dos petons i una abraçada, així de simple.
Però la veritat és que mentre continuava caminant cap a casa, m’anava fent
més a la idea que aquesta era la última vegada que ens veuríem en un llarg
temps.
Per una part em fa pena que marxis però per l’altra només puc desitjar-te
molta sort, ànims i dir-te que estic molt content per tu, pel fet que pugis
viure aquesta oportunitat meravellosa que de ben segur t’anirà fenomenal en
tots els aspectes.
I sí, aquesta entrada va dedicada a tu, que quan la llegeixis ja seràs
allà, en terres irlandeses.
Et trobaré molt a faltar...
T’estimo, guapa!
