Continuo a la espera

Tot és fosc, et busco i no et veig. No ets amb mi. Estic a la espera, sense perdre l'esperança de que en una de les moltes vegades que miro el telèfon mòbil, hi aparegui un missatge teu.

Ho he de reconèixer, estic impacient. Fent honor a la veritat, cal dir que només fa una setmana d'aquest anar i venir de missatges tontos, de mirades, de somriures nerviosos, d'ironies... i fins i tot sense que ens coneguem.

Però saps una cosa? El fet que no ens coneguem desperta més interès al meu interior.

Aquestes ganes per saber de tu, de llegir pel matí un missatge teu on m'expliques qualsevol tonteria com per exemple que t'has deixat la carpeta a casa o que mentre estic a la biblioteca estudiant, m’enviïs una foto teva al bar amb la intenció de crear-me aquella envejeta, sana, però de la que em faria deixar el que estic fent per anar on ets. Són aquests els actes, petits però suficients, que busco, que espero, que em fan goig i em donen ganes de segui endavant, de que valgui la pena passar temps esperant mentre no m'escrius.

L'altre dia, però, vaig donar-li massa voltes a tot això i vaig acabar menjant-me el cap i preguntant-me què havia fet malament. Les coses van anar així: ja era tard, de nit. Portàvem una estona parlant. Res seriós, les típiques bromes i ironies que comporta aquesta situació. De sobte em dius que també estaves preocupada i em dibuixes per sobre què és el que et preocupa. Llavors et vaig recolzar i va ser quan vaig sentir que estava jugant un paper que no volia. No vull ser només el teu amic, vull ser més que això. I en aquell moment, quan em vas dir: “Gràcies, Marcel, ets un gran amic!”, em vaig sentir que em consideraves, només, allò que jo no vull.

M'he rellegit les converses diversos cops, li he donat voltes i me’n penedeixo de no haver-te enviat respostes que havia escrit i haver-les canviat per altres només per no ser una mica descarat i no deixar entreveure res.

No sé què és el que penses tot i que m'agradaria saber-ho. De moment, però, continuaré esperant, fent com si res estigues passant. Al llit, amb els llums apagats, auriculars posats i escoltant el piano, relaxat, esperant que aquesta foscor es trenqui per la llum del teu missatge que encara no ha arribat.

Jo, com he dit, restaré aquí, escrivint aquestes paraules perquè, com tu vas dir, no fos cas que mogui el cul.

Torno a mirar, tot és fosc i tu no ets amb mi. Continuo a la espera.