I AL TORNAR DE LA FIENA...

(L’escenari és completament fosc. Des de fora de l’escenari se sent el soroll d’una bala que acaba de disparar-se i el crit dolorós d’una dona. De mica en mica, una llum es va obrint al centre. Un home va apareixent de manera que es dirigeix on és la llum. Ho fa de manera tranquil·la. Quan està al centre i mira al públic, veiem que és un home d’estatura mitjana, d’uns 30 anys i està més aviat flac. Porta els cabells desordenats, amb la barba deixada de fa dies, està dèbil, té la mirada trista, perduda però es pot entendre que està foll. Va vestit de rigorós negre amb unes robes amples. Descalç. Porta un arma.)

Ja està. Ja ho he fet. M’ha dit que no, que m’ho podia explicar però no podia aguantar les ganes de fer-ho. Feia ja massa anys que les coses no anaven bé. Que estava esperant aquest moment amb totes les meves ganes, amb totes les meves forces. No havia planejat res però ha sortit millor que si ho hagués fet.M’havia estat faltant al respecte durant tots aquests anys.

Encara recordo aquell dia que vam discutir per primera vegada. Tornàvem de fer una passejada pel parc. Era tot culpa d’ella. Un jove ens va passar pel costat i es van creuar la mirada.

Quan vam arribar a casa, no vaig poder aguantar les ganes d’escridassar-la, de retreure-li allò que havia fet. Aquella mirada que es van creuar va ser com si em disparés amb tots els fusells d’un exèrcit. No suportava que  mirés als altres. Em tenia a mi, perquè ho havia de fer? Aquesta primera vegada no va haver res més enllà dels crits.

La segona vegada ja va ser diferent. Vaig arribar a casa, cansat, després de tot el dia a la fàbrica treballant. Eren ja les deu de la nit i, com de costum, jo em canviava la muda del treball, em rentava la cara, les mans i ja tenia el sopar preparat a la taula, calent. Però aquesta vegada no va ser així.  Me la vaig trobar al llit, gitada, dormint. El menjar no era a la taula i ni tant sols s’havia dignat a preparar-me res. La seva excusa? Que estava malalta i en tot el dia s’havia pogut aixecar del llit. Si ho feia, queia al terra marejada.

Òbviament no me la vaig creure. Com podia tenir la cara de no dignar-se a preparar-me quelcom per menjar.

Aquesta vegada la meva reacció va ser proporcionada a la seva acció. No li ho podia perdonar així que la vaig aixecar del llit d’un sarpat, la vaig empènyer contra el sòl, la vaig estirar de les grenyes. Li vaig dir que no ho tornés a fer, que jo sí que estava malalt de tant treballar. Que ella l’únic que feia era estar a casa, cuidant d’aquesta, fent el menjar per mi i, de tant en tant, la treia a passejar.

A mesura que li anava parlant, els crits eren més i més elevats fins que la gola no podia més, em feia mal però la ràbia encara la tenia dins, l’havia de treure d’alguna manera. Els cops. Les puntades de peu. Aquests van ser la meva solució.

Encara recordo com va començar a sagnar pel nas. Ella em deia que parés, que li feia mal. Es disculpava per tot, em deia que ara mateix em prepararia alguna cosa de sopar. Però jo no podia esperar. Si hi ha quelcom que odio és esperar. Ho vull tot ara, en el mateix moment.

És clar que no vaig parar fins que la satisfacció de copejar-la va ser igual o superior a menjar-me aquell imaginari sopar que no m’havia preparat.

Al matí següent, em va demanar perdó. Em va dir que la culpa era seva, que el fet que estigués malalta no treia que jo arribava cansat a casa i em mereixia l’atenció i el respecte que li havia anat ensenyant durant els tres anys que portàvem casats. Com aquest episodi, us en podria explicar molts més. Al principi es repetien setmana rere setmana fins que les baralles, sempre per culpa seva, es produïen dia rere dia. Cada nit, quan jo arribava a casa, l’havia d’escridassar per alguna cosa. Els crits sempre portaven als cops. Però s’ho mereixia, sempre.

Ara ja no tornarà a passar. Ha mort. L’he mort. No podia suportar-ho més. Només disparar-la era lo que em quedava més enllà de les puntades de peu, de les esgarrapades, de les estirades als cabells, dels cops, dels escopits, dels crits.

Només així acabarà tot, aquesta angoixa, aquest patir per saber que arribaria a casa i l’hauria de renyar per qualsevol tonteria. Si hagués fet les coses bé, si ella m’hagués respectat, això no li hauria passat.

El pitjor de tot és que amb ella, també ha mort el nostre fill. Havia de néixer la setmana que ve. De fet, ja començava a tenir els primers dolors.

Però com sempre, la culpa va ser d’ella.

(La llum cau, l’escenari torna a ser fosc. Es tora a sentir el soroll d’una bala disparada i el crit esfereïdor de l’home que s’acaba de disparar.)