Reflexions de primera hora

Són dos quarts i deu de deu. Al tren ja s’anuncia la pròxima parada. Gent que baixa i d’altra que en puja per emprendre aquest viatge. L’última parada? Barcelona – Estació de França.

Fa sol. Aquell tipus de sol que comença a desxifrar que el bon temps ja s’acosta. 16ºC de temperatura, ni massa calor ni massa fred. Aquell estat en què pots anar encara amb una bufanda al coll o per als més valents, no els fa res anar amb màniga curta.

Una altra parada s’anuncia. Això em fa pensar en lo prop que estan estes dos ciutats, la que deixo i la que n’entro.

Vaig acompanyat però és d’aquella companyia que et fa sentir sol de totes maneres. L’una, i amb la que he començat el viatge, dorm, diu estar cansada i no trobar-se gaire bé; l’altra, que ha emprès el viatge unes parades després que nosaltres, s’ha assegut al meu costat. No sé qui és. Segons el meu pronòstic, ens acompanyarà fins al nostre destí.

A l’altra banda de passadís, tres persones fent el mateix. Llibre en mà i llegint.

Miro per la finestra i tot el que veig és una verdor espessa en primer pla que si miro més enllà es dibuixen les siluetes dels arbres. Aquesta verdor queda trencada per la blancor de les cases. Uns habitacles, alguns, a primera fila de mar que, ves a saber si són fruit de la bombolla immobiliària.

De sobte tot es fosc, deixo d’escriure i quan me n’adono que estem travessant un túnel, ja torna la llum. Amb això, torna a cobrar sentit el fet que porti les ulleres de sol ja que, aquest, em dóna de ple a la cara.

Un badall i un altre i un altre. Penso, tinc son. Però la buidor que noto al meu estomac em fa saber que aquests badalls reiterats no són d’una altra cosa que de gana.

Torno a sentir la veu de dona programada que anuncia les parades. Aquesta que anuncia és la penúltima abans d’arribar al meu lloc de destí. Em faig il·lusions i penso que només me’n queden dos després d’esta. Aquesta emoció no serveix de res ja que encara em manquen tres quarts d’hora per arribar, aproximadament.

De nou, un altre passatger ocupa el lloc vacant que quedava, aquest cop al costat de la meva companya, la que conec, la que ve amb mi des de l’origen, la que diu trobar-se malalta i estar cansada.

Com al tren, passa el mateix a la vida real. Venim sols al món però de mica en mica són molts els que s’uneixen a nosaltres. Alguns, duren molt poc, com d’una parada a l’altra; d’altres, des de l’estació d’origen fins al final.

Tinc ja ganes d’arribar. Necessito estirar les cames tot i que sé que en baixar d’aquest tren tinc moltes coses a fer. L’activitat rutinària començarà i, amb això, donaré per començada la setmana. Les classes, les coses de casa, la feina... però bé això és lo que he escollit i de ben cert que no me’n penedeixo.

Deixo d’escriure. La veu del tren anuncia la meva parada. Ara és hora de recollir, baixar les maletes i preparar-me per sortir un altre cop a la vida.